Tancar Guantánamo: primer repte d'Obama

Barack Obama ha demostrat que comença amb les piles carregades i està decidit a portar a terme totes les promeses electorals. Si més no, de moment, ja ha ordenat el tancament de la presó de Guantánamo en el termini d'un any.

El Los Angeles Times es fa ressò de 3 accions més que ha pres el nou president dels Estats Units:

- Obama ha creat un grup de treball que tindrà 30 dies per elaborar polítiques sobre el tractament dels sospitosos relacionats amb el terrorisme que estan detinguts pels propers anys. En concret, aquest grup de treball haurà de pensar on recol·locar aquestes persones un cop es tanqui Guantánamo.

- Ha ordenat a l'exèrcit que segueixi fil per randa el Manual de Camp a l'hora d'interrogar els detinguts. Aquest manual prohibeix explícitament les amenaces, la coerció i l'abús físic.

- Dirigit al Departament de Justícia, ha demanat que es revisi el cas d'Ali al-Marri, natiu de Qatar, ja que és l'unic enemic combatent que encara està retingut en territori nord-americà. La revisió analitzarà si al-Marri té dret a demandar al govern per la seva llibertat, un dret que la Cort Suprema de Justícia ja ha donat als detinguts de Guantánamo. El govern diu que al-Marri és un agent camuflat d'Al-Qaeda.

Es calcula que hi ha uns 245 homes detinguts a la base naval dels Estats Units a Cuba. La majoria dels quals han estat detinguts durant anys sense ser acusats de cap delicte. Entre els temes més farragosos que haurà de resoldre Obama s'hi troben el fet de determinar on recol·locaran els detinguts -si els deportaran als seus països d'origen o els internaran en altres centres federals- i com jutjaran a alguns d'ells, acusats per crims de guerra.

El dia que va tremolar la terra. Crònica de la presa de posessió de Barack Obama

Obama ja és president. Milions i milions de persones nord-americanes i de tot arreu han vist complir un somni. L'expectació que va aixecar la presa de possessió d'Obama passarà a la història per molts motius, però bàsicament per dos d'essencials: per ser el primer president negre de la història dels Estats Units i per la gent que es va aglutinar al parc del Capitoli de Washington.

5 minuts abans dels juraments, els milions de ciutadans reunits davant de l'escenari del Capitoli escoltaven atentament i amb els ulls tancats les pregàries del pastor Rick Warren. Aquest va ser un altre dels moments màgics de la tarda del 20 de gener de 2009. Tothom estava en silenci, tot era a punt de començar, el somni era a pocs instants de fer-se realitat. Qui va posar els sentiments a punt de caramel va ser, però, la reina del soul, Aretha Franklin, que amb un gran llaç damunt el seu barret, decorat elegantment amb brillants, simbolitzava la unió i la fraternitat de tots els presents a la cerimònia.

El primer en jurar el càrrec va ser el nou vice-president, Joe Biden i l'últim detall abans que Obama es deixés veure va ser una peça musical obra d'un dels grans compositors que han nascut als Estats Units, John Williams, autor entre d'altres de la banda sonora de La Guerra de les Galàxies. Només faltava el futur president i com diu el tòpic, no va fallar a la cita. Bé, sí, va dubtar un moment a l'hora de repetir les paraules màgiques del jurament amb una mà sobre la bíblia però allà es va demostrar que Obama, l'home dels discursos perfectes, és humà. Un detall més de la seva personalitat el marca el fet que la seva sogra, la mare de Michelle, també viurà a la Casa Blanca per cuidar els seus fills quan ells estiguin de viatge. La família seguirà sent essencial a la casa dels Obama.

Pel que fa al discurs, el 44è president dels Estats Units va dir que ara se'ls demanava "una nova era de responsabilitat, el reconeixement per part de cada ciutadà dels Estats Units que tenim obligacions cap a nosaltres mateixos, cap a la nostra nació i cap al món". També va afegir que Estats Units segueix sent "la nació més pròspera i poderosa de la Terra i que és hora de començar la seva reconstrucció". Va assegurar que ara el Govern s'ha de mostrar eficaç per promoure salaris decents, una sanitat assequible i una jubilació digna. I també va repetir les seves promeses de la campanya electoral de sortir d'Irak "de forma responsable", de forjar la pau a l'Afganistan i de promoure el diàleg amb els adversaris.

Obama, de 47 anys, també va fer una crida a la unitat nacional, recordant que el mosaic nord-americà està format per gent de totes les creences i cultures i va enviar un missatge solidari al món. "A tots els pobles i governs que ens estan veient avui [...] que sapiguen que Estats Units és un amic de cada nació i cada home, dona i nen que busca un futur de pau i dignitat i que estem preparats per ser líders novament", va afirmar Obama, fill d'un immigrant kenià. Durant el seu discurs va fer moltes referències a la igualtat i va dir que ara el país ha evolucionat molt però que, 60 anys enrera, el seu pare no hagués pogut entrar a menjar a un restaurant de Washington.

Una de les frases cèlebres de la tarda de la cerimònia inaugural la va dir Antoni Bassas -que tornarà aviat a les pantalles de tv3 com a corresponsal- en el moment que Obama va finalitzar el jurament del càrrec de president i la multitud humana congregada al Capitoli es va posar a aplaudir: "Ha tremolat la terra", va dir el periodista català.

El toc d'humor el va posar Buenafuente, a la Sexta, que va fer tot el programa vestit com anava Obama, imitant el mateix vestit i color -vermell- de corbata, amb la cara i les mans pintades de negre i ressucitant Abraham Lincoln de la seva estàtua commemorativa que llueix a Washington.

Comença una nova etapa gens tranquil·la per culpa de la crisi econòmica mundial però vestida d'il·lusió i esperança des dels peus de la Casa Blanca. Molts nord-americans van passar la nit al carrer per poder veure de prop del nou president dels Estats Units. Molts més van aplaudir després del jurament però també n'hi va haver molts que van aplaudir quan van veure l'anterior president George W. Bush marxar en helicòpter. I és que tot i que per un dia res semblava ser dolent, el gran repte d'Obama de reconstruir els desperfectes ocasionats durant el passat recent no li serà gens fàcil.

Valorant altres blogs

Avui el post no va dedicat a la informació publicada al Los Angeles Times sinó a la valoració d'un blog que m'ha cridat l'atenció. Es tracta del de la companya Sílvia Fernández -a qui no tinc el gust de conèixer en persona- titulat "Elecciones en el Paraíso".

D'entrada el títol del blog m'ha fet pensar de destacar-ne un altre perquè m'ha donat més la sensació d'un títol d'una pel·lícula americana que no pas d'un blog referent a la política real dels Estats Units. Només hi he donat voltes durant uns segons i de seguida he decidit seguir explorant. Bàsicament perquè immediatament per sota del títol he vist que l'ultim post era del dia 8 de gener i he vist que és una persona que ha seguit l'actualitat dels últims dies -fa referència concretament al conflicte de Gaza-. El comentari és curt, com la majoria, però precisament és un dels altres motius que m'agrada destacar. Prefereixo llegir abans un comentari o més comentaris curts, que un de molt llarg que no acaba dient res i t'obliga a enganxar-te al ratolí i anar clicant avall per poder seguir el text.

A més, posar una imatge a cada post és un encert que ajuda a entendre i a agafar ganes de llegir els comentaris. I trobo que tant els títols com les imatges estan molt ben relaciones i no estan escollits de forma arbitrària. Per exemple, el comentari que fa referència a les donacions que va rebre Obama durant la campanya electoral, a la imatge apareix el cap d'Obama envoltat de dòlars. No només la foto aporta informació de l'article sinó dintre de la claredat de l'exposició et pots assebentar de quines personalitats van donar diners al candidat demòcrata o que fins i tot Magic Johnson -jugador dels Lakers als anys 80- va donar 25.000 dòlars a Barack Obama.

En línies generals em quedo amb el blog "Elecciones en el Paraíso" pel seu dinamisme a l'hora d'escollir títols i imatges i per la claredat i concisió dels articles. Potser el fons negre i el text en color blanc es massa senzill, però va amb la línia que he comentat fins ara, també està fet amb sentit comú i sense filigranes innecessàries.

Els dubtes del canvi

Cada vegada falten menys dies perquè Barack Obama passi de ser el president electe dels Estats Units a ser el President amb totes les lletres. No hem d'oblidar que els nord-americans que han votat en aquestes eleccions presidencials del 2008 han fet història. No per escollir el president número 44 del país sinó per votar un candidat negre i per trencar amb una llarga tradició plena de prejudicis. El canvi sembla que ha arribat, proclamat des de l'eslògan del partit demòcrata a la campanya electoral, i palesat al final de la nit electoral.

La notícia que Barack Obama fos escollit president dels Estats Units ha omplert d'orgull i d'esperança tota la comunitat negra del país. Un país on, fins no fa tants anys, la segregació racial era terriblement salvatge ja que es menyspreava, denigrava i aniquil·lava a les persones negres només pel seu color de pell. Ara, tots aquells que en dècades passades van ser perseguits veuen amb orgull i esperança emergir com a nou líder d'aquest país a un dels seus germans però... fins quan durarà aquest canvi?

No hem d'oblidar tampoc, per altra banda, la figura d'un dels nous acompanyants al vaixell que tripularà Obama: Bill Clinton. O el que és el mateix, el lobby liberal. Recordem que l'administració de Clinton, amb aliança amb l'OTAN, va pulveritzar l'antiga Iugoslàvia, va peparar i finançar la carniceria de Kòsovo als Balcans i va començar les massacres aèrees "preventives" a l'Irak que van servir per preparar la invasió de 2003.

No hem d'oblidar que l'administració Clinton també va invadir països i va assassinar tanta o més gent que Bush i no obstant, la premsa imperialista el presenta avui en dia com un inofensiu play boy o com un croat modern de la democràcia americana ocupat en escriure llibres, dictar conferències o presentar les seves memòries.

Per una banda podem pensar que el canvi ha arribat de debò a la Casa Blanca. Que els fantasmes del passat ja són història. Que Obama és una història diferent. Però no tot és de color rosa. També ho podem mirar des d'uns altres ulls que enfoquen una altra alternativa. Se'n va el lobby sionista conservador (la dreta de l'imperi) i retorna el lobby sinoista liberal (l'esquerra de l'imperi). Se'n va la dreta militarista i torna l'esquerra política-econòmica imperial. Totes dues "fitxen" a Wall Street, la Reserva Federal i el complex militar industrial. Totes dues idees invaeixen països, conquereixen mercats i someten governs amb diners i corrupció. Totes dues idees són l'Imperi però llueixen discursos diferents. Se'n van els petrolers i retornen els bancaris. Només cal veure alguns dels membres de l'equip de govern d'Obama. Un dels primers noms que va entrar en escena va ser el de John Podesta, encarregat de liderar el projecte de transició del nou govern de la Casa Blanca, que ja havia treballat per Clinton, concretament com a cap de gavinet entre el 1998 i el 2001. Un altre exemple, el de Lawrence Summers, nou secretari del tresor que també va exercir aquets càrrec durant l'època de Clinton. I així podríem anar seguint. En resum, se'n va Bush i arriba Obama, un "blanc-i-negre" que viu juntament amb l'aristocràcia sionista financera en una mansió de Manhattan.

Change.gov: things are possible

La pàgina web del president electe Barack Obama va molt lligada amb la línia d'acostar-se a la gent, al poble que tant l'ha ajudat amb les seves micro donacions durant la passada campanya electoral. És per això que ja d'entrada, ben amunt, a la part dreta i en color vermell, criden l'atenció del lector nord-americà perquè participi amb les seves experiències i idees personals. El lema "Things are possible" és un germà derivat de l'"impossible is nothing".

La web pretén estar al dia amb un disseny innovador i fresc que permet la lectura fàcil i ràpida, amb notícies referents als anuncis de nous càrrecs de govern o amb opinions del propi Barack Obama.

La línia editorial de la web està enfocada a remarcar el canvi que repesenta el demòcrata Barack Obama. Hi ha una secció, Learn, que pretén ensenyar al lector l'esforç que han fet fins ara i el que estan disposats a fer els nous membres del govern de la Casa Blanca. Evidentment, ells són la millor opció per tallar el bacallà i el passat és història. Aquesta mateixa secció també mostra qui seran els acompanyants d'Obama i Biden a l'hora d'escriure la nova pàgina política dels Estats Units.

Una de les seccions més extenses és la d'Agenda on es poden trobar els grans àmbits d'acció del nou govern i quines intencions tenen sobre com actuar-hi. És potser un dels apartats més importants de la web perquè detalla el programa d'Obama i Biden punt per punt i d'entrada es pot observar en una llista d'apartats, amb l'opció de clicar per damunt de qualsevol tema i veure quin pla pretenen executar. A la portada ja destaquen els 5 grans temes del programa polític demòcrata, però si entres a la secció d'Agenda, els temes s'amplien a 24.

Només hi ha una part menys agradable pel lector, que és la que dóna accés al que ells anomenen Directori de la Transició. S'hi poden observar organigrames i i també els recursos dels que disposa el nou equip de govern però ja és un apartat més fragmentat que pretén englobar molta informació amb pocs links i el lector es perd. La resta, en línies generals la web segueix una línia optimista lligada amb el lema Yes, we can i on el ciutadà nord-americà pot veure que el seu esforç per intentar portar Obama a la Casa Blanca ha valgut la pena i que segueixen comptant amb ell a través d'un blog on pot seguir-se expressant a favor de Barack Obama i sobre el futur dels Estats Units.

Tom Daschle, el nou tsar de la salut

Barack Obama es segueix rodejant de gent experimentada. Un dels membres del nou govern dels Estats Units és Tom Daschle (Dakota del Sud, 1947), nou secretari de Sanitat i Servieis Humans. Fill de pares alemanys emigrats de l'antiga Unió Soviètica, es va llicenciar en Ciència Política el 1969 a la Universitat de Dakota del Sud. Està casat per segona vegada i té 3 fills del seu anterior matrimoni. Daschle ha estat senador per Dakota del Sud durant 28 anys i va ser dels primers líders demòcrates en donar suport a Obama a les primàries del seu partit. De fet, l'ex senador ja diriga el grup de treball de salut a l'equip d'Obama abans d'arribar al govern.


Tom Daschle pren especial rellevància perquè serà l'encarregat de desenvolupar un dels aspectes més importants del programa d'Obama, que, recordem, ha promès ampliar la cobertura sanitària als 47 milions de ciutadans nord-americans que no tenen assegurança mèdica. Estem davant del gran responsable a l'hora de coordinar la política sanitària del govern. De fet, una de les particularitats de Daschle és que ell no volia dirigir un gran aparell burocràtic sinó formar part del redisseny del sistema de salut. És per això que ell serà l'encarregat, segons la CNN, d'escriure el pla de Salut que Obama pretén enviar l'any que ve al Congrés. Daschle ja ha escrit un llibre sobre com ha de ser el nou sistema sanitari nord-americà, el qual va titular Crucial: què podem fer amb la crisi de l'atenció sanitària.

Daschle va ser líder de la majoria demòcrata al Senat entre el 2001 i el 2003 i portaveu del partit entre 1994 i 2004. Des que va perdre el seu lloc com a senador per Dakota del Sud a les eleccions de 2004, ha treballat com a assessor del bufet d'advocats Alston & Bird, el segon despatx més gran dels Estats Units.

Ens trobem davant d'una persona que ha tingut una llarga trajectòria política i un dels perfils amb més experiència del nou equip de govern de Barack Obama. La carrera política de Daschle va començar el 1972 quan va passar a treballar durant 5 anys a l'oficina del que aleshores era senador per Dakota del Sud, James Abouresk, després d'haver passat 3 anys a les forces aèrees com a oficial d'intel·ligència. el 1978 va ser escollit membre de la Càmara de Representants, on hi va estar durant 4 legislatures fins que va aconseguir la victòria a les eleccions per al Senat per Dakota del Sud el 1986. En aquella època ja formava part dels òrgans de decisió del partit.

L'anècdota curiosa de la vida de Tom Daschle, ja per acabar, és que el 2001, la seva oficina va quedar infectada quan un dels seus assistents va obrir una carta dirigida a ell infectada amb Àntrax. Es calcula que unes 20 persones van donar positiu però cap d'elles va contraure cap malaltia.

La nit electoral: l'eficàcia de TV3

La nit electoral la vaig començar a quarts de 12, engegant l'ordinador i connectant-me a la pàgina del diari que analitzo en aquest blog, el Los Angeles Times. A més, vaig obrir una conversa al messenger amb el meu cosí, que fa 7 anys que viu a San Francisco, per anar comentant els resultats.

Després, vaig donar una ullada a les programacions dels diferents canals de televisió per veure quines previsions tenien i quins programes feien abans de començar els programes especials per les eleccions als Estats Units.

A TVE1 i a TV3 ben aviat es van posar les piles per suportar una nit llarga. La fórmula va ser el debat amb convidats experts al plató i amb connexions als enviats especials i corresponsals als Estats Units. A Telecinco feien Gran Hermano, Mercedes Milà no volia deixar sols els americans amb el "Superdimarts", a Guadalix tocava expulsió. El més destacat o sorprenent de les altres cadenes, des del meu punt de vista, va ser la pel·lícula de la Sexta: Pánico en el túnel. Em venen al cap moltes preguntes i no hi acabo de trobar resposta. Potser tenien por a possibles represàlies segons qui guanyés les eleccions? No ho sé.

Mentrestant i abans no van arribar els primers resultats, vaig posar un moment Catalunya Ràdio per escoltar els amics dels Millors Anys de la Nostra Vida, el programa esportiu líder de la ràdio en català. Primer volia sentir si en un dia tan especial els esports es mantenien o deixaven pas a la política. I després, en el cas que l'horari del programa es mantingués de forma habitual, si parlarien d'Obama i McCain. En veure que l'horari del programa esportiu no es va veure alterat vaig escoltar un reportatge que van fer, justament, dels dos candidats a la presidència dels Estats Units. Va estar bé, van voler demostrar com els esportistes americans s'havien decantat per un o altre candidat i quines eren les preferències esportives d'Obama i McCain. Obama havia jugat a bàsquet i ho havia fet amb el dorsal 23 a l'esquena, com Michael Jordan, premonició d'una trajectòria estel·lar? Potser sí.

McCain és qui va rebre més donacions per part d'esportistes, bàsicament de beisbol i futbol americà però les grans estrelles de l'NBA es van decantar per Obama. Lebron James, jugador dels Cleveland Cavaliers, va donar 20.000 dòlars al candidat demòcrata. El reportatge que va preparar l'equip dels Millors Anys de la Nostra Vida també va servir per assebentar-me que Sarah Palin també havia jugat a bàsquet i que li van posar el sobrenom de "barracuda" per la seva manera barroera de jugar. A veure si s'haurà de fer un estudi de l'estil "Digues-me com jugues a bàsquet i et diré quin tipus de candidat a la presidència dels Estats Units ets..." John McCain també havia fet esport, però aquest es va dedicar més a la boxa en la seva època militar.

A partir de la 1 de la matinada, hora nostra, Cuatro i Antena 3 es van incorporar als programes especials amb Iñaki Gabilondo i Matías Prats com a mestres de cerimònia, però un dels moments més especials de la nit va arribar cap a quarts de 2.

A La Sexta, després de la pel·lícula Pánico en el túnel, va arribar l'hora de l'intocable Buenafuente. Amb el seu enginy de costum, va fer programa com cada nit, amb un convidat, Miguel Bosé, però sense deixar de banda les eleccions dels Estats Units. En un moment de l'entrevista van entrar un gall i una gallina, els quals Buenafuente va posar el nom de Sarah i Palin. I el punt àlgid de l'entrevista a Miguel Bosé, a part de presentar el seu nou recull discogràfic, havia de ser que el convidat hipnotitzés els dos animals. I dic "havia" perquè no ho va aconseguir, coses del directe, tal com podeu comprovar si cliqueu aquí.

Centrant-nos amb els resultats dels escrutinis dels primers estats, el 8 a 3 inicial favorable a McCain em va fer decidir per quedar-me a TV3. No perquè em diguessin més clar que ningú que els 8 vots de Kentucky van anar a parar per McCain i els 3 de Vermont per Obama, sinó perquè a mesura que anaven saltant els resultats, vaig veure que TV3 els donava abans que altres cadenes, tan importants com la BBC World o Euronews. A més, quedant-me a TV3 vaig veure la tornada d'Antoni Bassas, en directe des de Califòrnia. La seva aparició en pantalla em va recordar que a l'ordinador tenia la pàgina del Los Angeles Times, que quan van començar a saber-se els primers resultats, va posar el mapa polític del país en portada, amb actualització permanent. La idea la van tenir molts mitjans on-line però el LA Times no va ser dels més ràpids a l'hora d'actualitzar resultats.

Anava avançant la nit i no veia l'hora d'anar-me'n a dormir. Els pronòstics deien que cap a les 3 de la matinada, amb els resultats d'Ohio, Florida i Pensilvània, qualificats com a estats clau, ja se sabria qui era el guanyador. Però els resultats es feien esperar. A un quart de tres encara estaven too close to call...

El primer dels estats "forts" que va caure va ser Pensilvània, un estat que el 2000 i el 2004 ja va ser demòcrata i aquest any no va trencar la tradició i es va decantar a favor de Barack Obama. Amb aquest resultat, el marcador electoral de TV3 ja mostrava un 103 a 39. Això passava cap a dos quarts de 3, hora nostra, i a les 3 Xavi Coral ja donava un 175 a 75 favorable al candidat demòcrata. Com tota la nit, TV3 anava per davant fins i tot de pàgines web americanes.

Encara faltaven Ohio i Florida i vaig decidir asseure'm davant de l'ordinador a comentar la jugada amb el meu cosí a San Francisco, que es trobava a la feina, havent dinat. No coincidíem amb alguns resultats i aquí és on em vaig adonar de la rapidesa i l'eficàcia de TV3. L'equip del programa que va presentar el Xavi Coral anava per davant de molts mitjans americans.

Tot i l'avantatge d'Obama, encara quedava molt per tenir un president i a quarts de 4 de la matinada nostra em vaig acomiadiar del meu cosí i em vaig tornar a asseure davant de la televisió, esperant el mínim senyal que m'indiqués que les coses ja no podien canviar. La clau va ser Xesco Reverter, enviat especial de TV3 a l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona. Durant tota la nit les connexions es van anar repartint entre Washington, Chicago, Phoenix, San Francisco i l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona però a quarts de 4, el Xesco Reverter estava sol. Era la senyal que em faltava. L'enviat especial de TV3 va dir que els nord-americans de Barcelona que estaven allà presents, quan van veure que Pensilvània es decantava per Obama, se'n van anar, tranquils, a casa. I jo vaig prendre nota. Era molt tard i l'endemà quan em vaig aixecar vaig comprovar que els nord-americans tenien raó: havia guanyat Barack Obama.